Anècdotes de muntanya

Us presento en Josep, a la dreta de la fotografia, i l'Enric,  a l'esquerra. Tots dos voltaven els 70 anys quan els vaig conèixer. Va ser fa ser fa un parell d'anys. Jo i el meu company estàvem fent la travessa d'Ordesa, -que explicaré mes endavant- quan ens vam trobar l'Enric. Havia caigut en un tram del camí que estava glaçat i tenia una ferida al genoll, res important. Estàvem al refugi de Goriz i ens explicava que havia vingut amb el seu amic Josep que havia anat a pujar el Mont Perdut. Ell, com que s'havia ferit va decidir no pujar i esperar-lo al refugi. Vam quedar sorpresos que ens digues això tenint en compte l'edat dels dos homes. Volíem conèixer el senyor Josep però a la muntanya el temps és or i no podíem perdre un minut més.

Així doncs, van seguir fent camí. El dia següent, morts de cansanci, vam decidir fer una parada al refugi de Ballcellance abans d'arribar a la meta d'aquell llarg dia: Ouléttes de Gaube, als peus de l'imponent Vignemale. Tenia els ànims per terra i aquell refugi em va semblar tant acullidor que estava disposada a quedar-me sense pensar-ho dues vegades. Llavors vam veure una cara que ens resultava familiar, era l'Enric! I l'acompanyava el seu amic Josep. Vam anar a saludar-los i vam estar xerrant una estona. Per mi en aquells moments, aquells dis homes, eren uns herois. Quan em vaig fer la foto amb ells, el senyor Josep va treure una pinta i es va posar guapo i seguidament em va agafar ben fort de la cintura, no fos cas que caigués i prengués mal... Ens van transmetre tantissima energía positiva, tanta força i un anhel tan gran de voler arribar a aquella edat tal i com estaven ells dos, que el camí que ens faltava per recoorrer aquell dia, després d'aquella trobada magnífica, ens va resultar bufar i fer ampolles!

La muntanya té aquests moments meravellosos. I no els canvio per res del món.