I compartim amb tots vosaltres una reflexió que vàrem fer fa temps al voltant d'un viatge en tren...
Mar i cel s’ajunten a l’horitzó. Quin tòpic! Com pot ser que dues coses coses tant diferents s’acabin fonen en una de sola. Perquè no només és el mar, també les muntanyes, les planes es fonen amb el cel.
Avui m’he passat una bona estona observant aquesta magnífica fusió, just els primers i tímids rajos de Sol es treien la son de les orelles, les onades, trencaven amb massa força contra les roques i no semblaven pertànyer o ser part d’aquella gran massa d’aigua que es veia tranquil·la i calmada en la llunyania. Més tard, el paisatge ha canviat, les roques i onades s’han anat solidificant i esdevenint edificis grisos, cotxes, fums i foscor de túnels. Per sort, però la duresa de la ciutat s’ha dissolt en arbredes, turons, muntanyes i rierols; les construccions han perdut alçada i guanyat en singularitat. Tot i que els núvols no em permetien veure el Sol que avui he vist despertar, els colors que ara m’envoltaven brillaven de forma especial, els verds, taronges, grocs, marrons, vermells i bordeus semblaven extrets de la paleta del millor il·lustrador de llibres medieval.
La serp de ferro no s’atura i no et deixa fixar en els detalls, però si mires per la finestra descobreixes que el nostre país (i món), tot i les seves grans diferències, és molt petit i que miris on miris sempre hi pots veure el mateix: l’horitzó.
L’horitzó, l’infinit, Ítaca, el destí, el futur...No sé on el final, si ara ja som a l’horitzó, tampoc sé si s’arriba mai a Ítaca, si vivim el futur, el passat o el present. No sé res. Potser no em cal saber-ho i més em val viure cada dia amb un somriure. Gaudir de cada detall, veure el que m’envolta amb la mirada poètica que tot ho troba bonic, encarar els problemes amb bon humor diuen que els soluciona.
- Però somriure és difícil!
-Qui t’ha dit que no m’agraden els reptes?
P.S: Comença el dia amb un somriure, veuràs que divertit que és anar desentonant amb el món!
