Diari II

Crec que el primer dia de Diari no us va desagradar i com he rebut peticions de Twitter i Facebook del segon dia,  per nosaltres els vostres desitjos sòn ordres. Així que aquí el teniu. Espero que us agradi tant o més que el primer.


"Ens despertem a les 7:30 del matí. Quan baixo de la llitera els genolls em recorden tot el que els vaig fer caminar el dia anterior. Esmorzaem galetes i un gran bol de cafè amb llet. Preparem les motxilles i abans de marxar ens fem una foto amb els nostres companys de refugi francesos, "bon voyage!!". La veritat és que estic molt ànima i em trobo molt millor del que em pensava.

Portem poc més d'una hora caminant i ens trobem amb trams nevats a ple setembre. L'Ego, el gos que ens acompanya es torna boig en veure-les i gaudeixo del moment mirant com s'hi refrega i intenta mossegar-la. Seguim caminant i el camí de sobte es complica. Davant nostre es presenta desafiant el "passo de los Sarrios", un pam i mig per on posar els peus i al costat una timba considerable. L'acompanya una cadeneta de la quan me'n faig molt amiga tot i que el meu company em digui que no cal agafar-s'hi. A cada passa veiem més a prop la Brecha de Roland, espectacular. 

Quan arribem a la Brecha, silenci. Espectacular imatge. Ens fem petits sota la mirada d'aquella imponent muralla de pedra. I allà, xocats per tanta bellesa  i amb aquella postal de companya, decidim prendre un cafè, de sobre, fred i amb llet condensada però el millor cafè del món sens dubte. Intento assumir tot el que veig, perquè ni cap foto ni cap explicació podrà plasmar-ho després. I penso que sóc feliç allà, amb tant i amb tant poc a l'hora. Però, a la muntanya, el temps és or i n'em de fer via. La baixada de la Brecha no se'ns fa fàcil, trobem glaç i cada passa ha de ser clara i segura. Arribem al refugi de Serradets, i tot i que ens hi quedaríem seguim la nostra ruta fins a Gavarnie".

Diari

M'agrada escriure petits diaris de grans experiències. Una d'elles va ser la meva primera travessa. Us confio els meus pensament i sensacions del primer dia. Espero que us agradi.


"Portem més de 8 hores caminant. Les cames em fan figa cada vegada que hem de fer una passa. El camí és cada vegada més costós i no para de fer pujada. Topem amb un munt de roques que hem d'escalar. No podem veure què hi ha al capdamunt però en la meva imaginació hi puc veure un preciós refugi esperant-me. Quan arribem a dalt, res. Una gran vall preciosa, però deserta. Abatuda, penso que no puc fer una passa més i el meu company decideix portar-me la motxilla. La mitja hora següent es fa eterna però finalment arribem al refugi de Góriz. Són les 18:00.

Dono gràcies per poder seure en aquell terra de pedra. Sóc incapaç de fer una passa més en el meu primer dia de la meva primera travessa. Quan aconsegueixo agafar forces, pugem a l'habitació. Els llits estan exageradament junts i pel que sembla, aquesta nit hi dormirem molts. 

Són les 19:30 i és hora de sopar. Compartim taula amb un home basc que viatja sol i amb tres francesos que ens sorprenen amb una bonica història d'amistat. Celebren que fa 25 anys que van pujar junts el Taillón. Gaudeixo del sopar mentre escolto les diferents històries i me n'adono que no deixo de somriure. Em sento estranya. Estic a un lloc completament nou per mi, amb gent totalment desconeguda però em sento com a casa; còmode i feliç de ser allà.

Quan acabem de sopar, els francesos ens conviden a un glop d'Orujo i riem una estona tot fent el ressopó. Finalment, els nostres grans companys de taula decideixen anar a dormir i jo i el meu company ens quedem una estona reflexionant sobre l'experiència del primer dia. 

Al cap de mitja hora, abatuts, anem a dormir. Demà ens espera un altre gran dia".

Amistat

Us presento una gran amistat. La foto que veieu està feta al refugi de Góriz durant la travessa a Ordesa. Era la meva primera experiència en un refugi i ens va tocar sopar a la mateix taula que ells. Eren francesos però ens vam entendre entre gestos i traduccions mal fetes. Ens van explicar que eren amics des de joves i que havien vingut a celebrar que feia 25 anys havien pujat junts el Mont Taillón. Em va semblar una història preciosa i cada vegada que la recordo se m'escapa un somriure.

Així que avui us preguntem: quina anècdota de les vostres sortides, rutes o curses us fan treure un somriure i per què?

Deixeu el vostre comentari aquí, siusplau.

GRÀCIES per llegir-nos!

45km

He hagut de païr la caminada de diumenge. Vam llevar-nos amb ganes de moure'ns i com que no teníem cotxe i havíem dormit a Tarragona vam decidir anar fins a Valls, capital dels calçots i dels castells.

Anar de Tarragona a Valls ja ho havíem fet una vegada, són uns 22 km i una miqueta més, però aquest diumenge, vam decidir anar i tornar caminant.

És una ruta planera amb l'única dificultat de la quantitat de quilòmetres i d'hores caminant. Surts de Tarragona seguint el riu Francolí, que precisament aquest diumenge passat portava aigua. Arribes al Pont del Diable i segueuixes cap a St.Ramon, molt fàcil i sense pèrdua de moment. De sant Ramon a Perafort, on us recomano fer un glopet d'aigua a la font i si necessiteu més energia, entreu al bar de la plaça, al Casal, fan unes truites de patata impressionants i les cambreres són molt simpàtiques!

Des de Perafort hem de fer un tros per carretera perquè la via de l'AVE ha bloquejat el camí. Seguim cap a Vistabella pels camins ben senyalitzats, aquest està marcat amb un rombe vermell i segueix el codi de colors i formes d'unes rutes marcades entre Els Garidells, Perafort, Vallmoll, Les Gunyoles i Vistabella.

Seguint aquests camins marcats fem cap a Les Gunyoles i passant per l'rbanització del Bogatell arribem a Vallmoll des d'on tenim tres posibilitats per anar fins a Valls, el camí del Roser, el de St. Francesc o el que passa pel Cementiri de Vallmoll i per darrere el Tennis Valls, que ara no recordo com es diu...

En fi, una ruta llarga, entretinguda i que diumenge vam fer d'anada i tornada: uns 45 km.

Anècdotes de muntanya

Us presento en Josep, a la dreta de la fotografia, i l'Enric,  a l'esquerra. Tots dos voltaven els 70 anys quan els vaig conèixer. Va ser fa ser fa un parell d'anys. Jo i el meu company estàvem fent la travessa d'Ordesa, -que explicaré mes endavant- quan ens vam trobar l'Enric. Havia caigut en un tram del camí que estava glaçat i tenia una ferida al genoll, res important. Estàvem al refugi de Goriz i ens explicava que havia vingut amb el seu amic Josep que havia anat a pujar el Mont Perdut. Ell, com que s'havia ferit va decidir no pujar i esperar-lo al refugi. Vam quedar sorpresos que ens digues això tenint en compte l'edat dels dos homes. Volíem conèixer el senyor Josep però a la muntanya el temps és or i no podíem perdre un minut més.

Així doncs, van seguir fent camí. El dia següent, morts de cansanci, vam decidir fer una parada al refugi de Ballcellance abans d'arribar a la meta d'aquell llarg dia: Ouléttes de Gaube, als peus de l'imponent Vignemale. Tenia els ànims per terra i aquell refugi em va semblar tant acullidor que estava disposada a quedar-me sense pensar-ho dues vegades. Llavors vam veure una cara que ens resultava familiar, era l'Enric! I l'acompanyava el seu amic Josep. Vam anar a saludar-los i vam estar xerrant una estona. Per mi en aquells moments, aquells dis homes, eren uns herois. Quan em vaig fer la foto amb ells, el senyor Josep va treure una pinta i es va posar guapo i seguidament em va agafar ben fort de la cintura, no fos cas que caigués i prengués mal... Ens van transmetre tantissima energía positiva, tanta força i un anhel tan gran de voler arribar a aquella edat tal i com estaven ells dos, que el camí que ens faltava per recoorrer aquell dia, després d'aquella trobada magnífica, ens va resultar bufar i fer ampolles!

La muntanya té aquests moments meravellosos. I no els canvio per res del món.

Núria Picas

Núria Picas és la verió femenina -per tant, millorada ;)-  de Kilian Jornet. Va néixer a Manresa fa 35 anys i aquest passat diumenge s'ha proclamat campiona del món d'Ultra Trails.

Durant tota la temporada ha anat lluitant colze a colze amb Anna Frost, fins que a Cavalls del Vent va superar-la i ahir a la Course des Templiers va aconseguir el títol.

Núria Picas corre defensant els colors de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC).

Kilian Jornet i Núria Picas ahir van compartir podi i estelada! l'Skyrunning parla català!

Ruta del Cister

Aquesta és una ruta que encara tenim pendent, la Ruta del Cister passa per tres comarques, tres monestirs, res uns 105 km. 

Podem començar per qualsevol dels tres Monestirs, Santes Creus, Poblet o Vallbona de les Monges. Podem organitzar-nos la travessa com volguem, disposem d'una xarxa molt completa de serveis, mireu-vos el mapa.

Paisatges naturals i paisatges construïts s'alternen harmònicament, l'arquitectura cistercenca i els boscos més salvatges. Muntanyes de Prades, vinyes de la Conca, sembrats de l'Urgell o les terres planes de l'Alt Camp... Passegeu pels Claustres dels Monestirs, descobriu-ne tots els racons.

Fer la Ruta del Cister és més que caminar, quan arribeu als monestirs trobareu una pau incomparable; encara que no sigueu religiosos, us recomano que us deixeu fascinar pels cants i pregàries dels monjos a Poblet o les monges a Vallbona

Ruta del Cister from aquellindret

Us recomano que us prepareu la ruta i que us equipeu amb el carnet T6 que us facilitarà la vostra ruta pel GR-175 i amb l'entrada conjunta als tres monestirs!

Si algú s'anima a fer-la que ens ho digui i ens hi afegim!

Carros de foc

Segurament el títol de l'entranda d'avui us recordarà a una pel·lícula o a una banda sonora. Però també hi ha una travessa amb aquest nom. Oi que sona temptadora? Carros de foc és una ruta unida per 9 refugis que hi ha dins del Parc Nacional d’Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici. De fet, aquesta travessa també es coneix com la ruta dels 9 refugis. El recorregut és de 55 km i conta amb un desnivell de 9.200 m acumulats. És doncs, una ruta per fer-la en un promig de 6 dies si es vol fer més o menys amb calma. En funció dels dies que volguem estar fent la travessa ens haurem d'establir l'itinerari.

L'època idònia per a fer-la és del juny al setembre considerant que hagi estat un any normal pel que fa a condicions meteorològiques. Cal tenir en compte que el més de juny els colls estan nevats per tant haurem de tenir experiència en neu. Juliol i Agost són mesos concorreguts i els refugis acostumen a estar força plens, caldrà reservar amb antelació. El mes de setembre, en canvi, els refugis no estan tan plens i la calor és menys forta. En contraposició, el dia és més curt.

No és un recorregut fàcil si no estem acostumats a anar per muntanya. En aquest cas, podem fer els trams de la travessa que ens siguin més accessibles. No cal que la fem sencera d'una tirada, podem escollir les etapes menys feixugues i més endavant, amb més preparació, la resta. Poc a poc i bona lletra!

Fotografía a meitat del camí cap al Coll de Contraix

La travessa també trams plans! 

 Això sí que és desconnectar

Una de les moltes meravelloses vistes de la Travessa.

Aquí teniu l'enllaç d'una pàgina on podreu trobar tota la informació relacionada amb la Travessa Carros de Foc. També podeu buscar a la biblioteca un llibre que es titula La ruta dels 9 refugis de David Buenacasa i Marc Subirà. 

Kilian Jornet

Si ens interessa la política hem de conèixer, com a mínim, els partits que existeixen i el missatge que transmeten. Si ens agrada el futbol, sabrem noms i cognoms i fins i tot unes pinzellades de la vida de les persones que formen el nostre equip preferit. Si som uns pensadors i ens torna bojos la filosofia haurem de llegir Kant, Descartes o Locke entre molts d'altres. Però si el que ens agrada és la muntanya és obligatori conèixer la història d'un petit-gran muntanyista: Kilian Jornet. És esquiador i corredor de muntanya, té 25 anys i ha fet, per exemple, la ruta Transpirinenca de 830km i 40.000m de desnivell en 8 dies (per això "petit-gran" muntanyista).

Kilian Jornet va néixer a Sabadell però ha crescut en un context totalment diferent al què estem acostumats. De petit va viure amb els seus pares i la seva germana a un refugi de muntanya a la Cerdanya. Envoltat de boscos, neu i roques el seu estil de vida girava al voltant dels esports de muntanya. Amb tant sols 5 anys, Kilian Jornet ja havia escalat més d’un 3.000 i, amb 10, va completar la Travessia del Pirineu. Podria seguir escrivint moltes més ratlles sobre el que aquest jove de Sabadell ha aconseguit però prefereixo que us quedeu amb la mosca al nas i us animeu a visitar la seva pàgina. Actualment, Kilian Jornet se segueix superant a sí mateix imposant-se nous reptes cada vegada que n’assoleix un.  

Us deixo el vídeo del programa de TV3 “El Convidat” on Albert Om passa un cap de semana amb Kilian Jornet. Mireu de trobar una horeta per veure’l perquè és enormement recomenable! Crec que l'entorn en el què ha crescut li ha regalatt uns valors envejables. M'agradaria destacar algunes frases d'aquest jove muntanyista: "Si no et costa aconseguir una cosa, no la gaudeixes igual i no li dónes el mateix valor". "Fracàs és no ser feliç. Per mi fracassar vol dir no ser feliç amb allò que estic fent o fer coses que no van en coherència amb els meus valors". "Crec que és més important utilizar els diners o les coses materials per aconseguir temps que no utilitzar el temps per aconseguir diners". 

Simplement admirable.

Si voleu sabar-ne més podeu seguir-lo a twitter (@kilianj), a facebook (Kilian Jornet) o llegir el seu bloc.