"Ens despertem a les 7:30 del matí. Quan baixo de la llitera els genolls em recorden tot el que els vaig fer caminar el dia anterior. Esmorzaem galetes i un gran bol de cafè amb llet. Preparem les motxilles i abans de marxar ens fem una foto amb els nostres companys de refugi francesos, "bon voyage!!". La veritat és que estic molt ànima i em trobo molt millor del que em pensava.
Portem poc més d'una hora caminant i ens trobem amb trams nevats a ple setembre. L'Ego, el gos que ens acompanya es torna boig en veure-les i gaudeixo del moment mirant com s'hi refrega i intenta mossegar-la. Seguim caminant i el camí de sobte es complica. Davant nostre es presenta desafiant el "passo de los Sarrios", un pam i mig per on posar els peus i al costat una timba considerable. L'acompanya una cadeneta de la quan me'n faig molt amiga tot i que el meu company em digui que no cal agafar-s'hi. A cada passa veiem més a prop la Brecha de Roland, espectacular.
Quan arribem a la Brecha, silenci. Espectacular imatge. Ens fem petits sota la mirada d'aquella imponent muralla de pedra. I allà, xocats per tanta bellesa i amb aquella postal de companya, decidim prendre un cafè, de sobre, fred i amb llet condensada però el millor cafè del món sens dubte. Intento assumir tot el que veig, perquè ni cap foto ni cap explicació podrà plasmar-ho després. I penso que sóc feliç allà, amb tant i amb tant poc a l'hora. Però, a la muntanya, el temps és or i n'em de fer via. La baixada de la Brecha no se'ns fa fàcil, trobem glaç i cada passa ha de ser clara i segura. Arribem al refugi de Serradets, i tot i que ens hi quedaríem seguim la nostra ruta fins a Gavarnie".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada